França aplica la lògica més elemental. Actualment hi ha els següents tràfics mitjans, de Nord a Sud:
- Nîmes-Montpellier: 70-75 trens diaris per sentit
- Montpellier-Narbonne: 55-60
- (Carcassonne-Narbonne: 30-35)
- Narbonne-Perpignan: 35-40
- Perpignan-Elne: 20
- Elne-Cerbère: 15-20
Atenent a les xifres de tràfic, per on començaríeu vosaltres a fer una LGV? Es evident que la LGV transfronterera és, per a l'Estat francès, l'última prioritat a l'hora d'invertir.
Des del punt de vista de l'Estat espanyol es podria raonar exactament igual. I si només fos per això els túnels del Pertús no s'haurien construit encara, de la mateixa manera que encara no hi ha connexió d'alta velocitat a la frontera mediterrània entre França i Itàlia malgrat un tràfic molt superior. Només que Espanya té un altre problema a resoldre: la diferent amplada de via. I en comptes d'aplicar la solució més barata i senzilla (transformar l'amplada de via de la línia de Portbou) s'ha aplicat el mateix raonament amb la qual les grans constructores, amb el consentiment del govern de torn, decideixen la política d'infraestructures de l'Estat espanyol, que és la següent: "ara que hi ha diners, aprofitem per fer primer les infraestructures menys rendibles, i com més cares millor, que les més rendibles sempre hi haurà algú que les reclamarà". I és així com Espanya s'ha llençat a l'aventura, convencent una França poc entusiasmada amb el projecte però que no podia aparèixer als ulls d'Europa com a element blocant de la cohesió territorial europea.
Vist el poc interès per part de l'Estat francès, la LGV Figueres-Perpinyà es va plantejar en forma de concessió. Un consorci públic (GIF+RFF) s'havia presentat al concurs però finalment el premi va anar a parar a mans de TP Ferro (ACS+Eiffage) en un procés tutelat pel govern espanyol (estem a la segona legislatura d'Aznar).
Hom pot imaginar que en una concessió hi ha uns accionistes privats que arrisquen el seu capital i que poden obtenir beneficis o pèrdues segons com vagi el negoci, però no va ser així. D'entrada el 57% del cost de construcció ha estat pagat amb fons públics (UE, FR, ES), el 33% prové de diversos crèdits bancaris (amb els Estats espanyols i francès com a garantia) i només un irrisori 10% correspon al capital aportat pels accionistes de TP Ferro, que són els que s'enduen el benefici en cas que n'hi hagi. I si hi ha pèrdues, llavors demanen indemnitzacions als Estats. I si finalment TP Ferro fa fallida, els Estats es fan càrrec de la infraestructura. Els accionistes privats guanyen sempre, passi el que passi, a costa de l'erari públic.
Benvinguts al neoliberalisme!!!
👍0👎0