De El Periódico de Catalunya:
------------------------------------
La impunitat en el trànsit
• L'Estat ha de perseguir la conducció temerària com una forma més de criminalitat
Amb el final de l'estiu s'acaba una de les etapes més dramàtiques de l'any a les carreteres. Una vegada més, la violència viària deixa una llista de morts i ferits fins a límits inadmissibles en una societat civilitzada. Descuits greus i conductes particularment temeràries són la principal causa de tanta tragèdia. Certs conductors creen conscientment situacions de perill que assumeixen amb una absoluta falta de civisme i de solidaritat social. Són conductes punibles que, amb independència de les sancions administratives, exigeixen una resposta penal, però aquesta no es produeix amb l'energia i el rigor necessaris.
És significativa la sentència del Tribunal Suprem que en va anul·lar una altra d'un tribunal inferior reprotxant-li la lenitat amb què havia jutjat una conducta d'imprudència greu. El fet consistia en un atropellament mortal a un vianant en un pas zebra a 80 quilòmetres per hora. Per al tribunal que el va jutjar només es tractava d'una lleu imprudència. Exemples com aquest són nombrosos i expressen el grau d'impunitat en què estem, que només excepcionalment és corregida.
El Llibre blanc de la Comissió Europea sobre transports diu que "la conducció perillosa per al proïsme és un llast assimilable a la criminalitat". Constatació massa prudent. Estem davant una forma més de criminalitat. Per això s'ha de mantenir un criteri de severitat tant en l'àmbit administratiu com en el penal. Els 5.399 morts i els 150.635 lesionats causats pel trànsit el 2003 obliguen a afrontar la dimensió penal del problema. En aquest sentit, resulta de gran interès que el fiscal en cap de Catalunya, després de constatar l'"alt índex de sinistralitat" en aquest àmbit, afirmés que davant aquesta delinqüència s'han d'evitar "interpretacions sorprenentment laxes dels preceptes vigents conduents a una desmoralitzadora impunitat pràctica".
L'origen d'aquest procés es pot situar a l'any 1992, quan s'impulsen reformes legals que tendeixen a una desvalorització progressiva de les imprudències en el trànsit, per més greu que sigui el seu resultat, i les desplacen cap a l'àmbit de la delinqüència menor com a imprudències lleus i el seu enjudiciament com a falta. Aquest procés s'accentua en el moment que es decideix que les faltes d'imprudència lleu només són perseguibles a instància de l'ofès o perjudicat i amb la decisió que els fiscals, "en atenció a l'interès públic", puguin deixar d'assistir als judicis de faltes.
Tot això representava el reconeixement pel legislador del fet que en les faltes, encara que els resultats hagin estat gravíssims, prima l'interès particular de les parts sobre l'"interès públic".
Ho va expressar així de clar el fiscal general de l'Estat el 1993, quan afirmava que l'absència dels fiscals en els judicis d'aquestes faltes estava justificada, per així dedicar-los a la persecució d'"infraccions penals de més rellevància". És a dir, per al fiscal general de l'Estat, criteri que segueix vigent, les faltes d'imprudència lleu, tot i els danys gravíssims que poden causar a les persones i a la societat en el seu conjunt, no es consideren rellevants. Amb això s'ha induït una privatització del procés penal, admetent que els interessos econòmics en joc, representats per les companyies d'assegurances, primen sobre el dany causat a les persones.
Amb aquestes decisions s'ha generat, com es deia al principi, certa banalització judicial dels delictes i de les faltes d'imprudència derivats del trànsit. El principi de legalitat resulta esquinçat per la introducció del principi d'oportunitat, i el conflicte entre el delinqüent i l'Estat és pràcticament substituït per un conflicte entre el conductor i la víctima sota un cert arbitratge judicial.
La banalització judicial de la violència a les carreteres no s'ha de resoldre necessàriament agreujant les penes establertes per a aquests delictes. Els delictes d'imprudència greu estan sancionats amb penes de fins a quatre anys de presó i fins a sis de privació del dret a conduir. Es poden estimar suficients i proporcionals a la gravetat de les conductes i a la culpabilitat dels autors.
El problema radica en la pràctica inaplicació de la pena de presó. De manera que la condemna a presó per als conductors greument imprudents és merament simbòlica, amb la conseqüència, patent per a tothom, de generar una consciència generalitzada d'impunitat. Perquè quan, excepcionalment, s'imposa una pena de presó, sempre sol ser inferior als dos anys i, per raons previstes al Codi Penal, no es compleix. En definitiva, en els delictes relacionats amb el trànsit, per més greus que siguin, a ningú espanta la pena de presó ni dissuadeix de la comissió d'aquests delictes.
Davant de la debilitat de la resposta penal per delictes tan danyosos resulta necessari mantenir l'eficàcia del sistema de sancions administratives, sancions necessàries per contenir i reprimir conductes tan greus. Però la salvaguarda i la protecció de béns jurídics tan rellevants com la vida i la integritat física obliguen a una resposta penal més efectiva.
Per a això seria d'un gran interès la reorientació de les sancions penals que ja estan previstes en el Codi Penal vigent, perquè senzillament es compleixin, perquè els condemnats per aquests delictes puguin patir fortes sancions econòmiques i se'ls puguin imposar regles de conducta que desenvolupin hàbits de solidaritat social i, quan es consideri oportú, prestin serveis de suport i d'assistència a les víctimes.
És inajornable que davant d'aquesta delinqüència l'Estat hi estigui present i no abdiqui de les seves responsabilitats. Seria la manera més rigorosa de començar a reduir les xifres de la tragèdia.
👍120👍0👎0
