En canvi, és molt interessant l'article de Ramon Folch a "El Periódico" d'avui (4-07-2010), a la seva secció "L'escala de cargol". A la primera part de l'article, titulada "Responsabilitat", escriu:
"Anys enrera, un graciós va entrar al terrari dels cocodrils del zoològic de Barcelona. Hi va deixar un peu. En comptes de sumar avergonyiment a la desgràcia, va demandar el zoo. No se li havia dit que els cocodrils són carnívors voraços. I les tanques no eren prou infranquejables, a prova d'irresponsables com ell. Aquell infortunat episodi no hauria passat d'anècdota lamentable, si no fos que l'actitud del demandant s'ha generalitzat.
"Al baixador de Castelldefels ja només queda el dolor. Que s'accentua en considerar com hauria estat de fàcil d'evitar la tragèdia. Bastava ajustar-se al que els grans no es cansaven de repetir-nos quan érem petits: no travessar les vies. La moda de fer-ho, instaurada per una generació d'adelerats amb escassa o nul.la tradició cultural ferroviària, s'està revelant nefasta. Com explicava un maquinista, "el tren no va pujar pas a l'andana".
"A la reclamació declinatòria de les responsabilitats s'hi ha apuntat fins i tot algun diplomàtic. El populisme continua guanyant terreny. Es tracta de transferir a tercers, si pot ser polítics de partits rivals, la responsabilitat de tot. Penós. El bonisme, combinat amb l'exigència d'irresponsables malcriats, ens pot enfonsar en la pitjor de les misèries morals.
"No han avisat que venia un tren", diu l' un. "En dies així, els trens haurien d'anar més a poc a poc", diu l'altre. A cap encreuament t'avisen quan vénen cotxes. La complexa programació ferroviària no pot dependre del santoral o de qui va de gresca. És parlar per parlar. O no admetre l'evidència: les imprudències acaben malament. No cal culpar tercers. Es veu que els valedors d'aquest model insostenible, acostumats a externalitzar-ho tot, també postulen ara la transferència de les responsabilitats personals."
I, tot seguit, la segona part de l'article de Ramon Folch, titulat "Ferrocarril":
Dit això, admetem que la nostra xarxa ferroviària es troba desbordada. És manifestament insuficient i en bona mesura obsoleta. Als darrers anys s'han fet molts esforços d'adequació , però no pas prou. I no tots prou reeixits. Invertir milionades en AVE per anar de Madrid a Segòvia (...) clama al cel quan la xarxa cau a trossos segons on(...) . Rodalies no estan segregades de la llarga distància. És com si el Talgo passés per les vies del metro. La majoria d'andanes són estretes i incòmodes. Hi ha més barreres arquitectòniques que ascensors. Molts combois no passarien una ITV rigorosa. La informació al passatger és sovint confusa o inexistent. El calvari de les rodalies catalanes és cèlebre. L'oferta a penes cobreix la demanda real i en absolut la potencial.
"El ferrocarril és rígid i onerós. Però imbatible si es tracta de transportar molts passatgers o moltes mercaderies. Res no el supera en eficàcia i en eficiència en grans àrees metropolitanes. A Catalunya, la xarxa no cresqué durant un segle, tot i que la població es triplicà i la mobilitat obligada es decuplicà, pel cap baix. És una gran assignatura mig pendent. I un repte ambiental major, si volem contenir les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Ens cal més xarxa i més qualitat de servei. I més sentit de la responsabilitat en els usuaris. Podem prendre mal. Molt més encara."
Ramon Folch dixit. Per a mi, un bon article.
👍0👎0
Diu la Sussanna Gasc que és per "Vagància".
