POTSER Catalunya no era únicament una nació. Catalunya en realitat és un aeroport. Però entre els jutges, el PP i els dirigents d'Iberia, Catalunya pot ser només un baixador aeri.
joan barril
Fa unes setmanes es va reinaugurar el tram ferroviari entre Balaguer i la Pobla de Segur. El ferrocarril no ha estat mai un mitjà de transport especialment estimat en aquest país. Amb una paranoia decimonònica, l'Estat espanyol va decidir un ample de via anomenat ibèric que havia d'impedir el flux de mercaderies valuoses entre Espanya i la resta de la pèrfida Europa. El lema de Santiago, y cierra, España va tenir, doncs, la seva última concreció en les escasses línies ferroviàries espanyoles.
Escasses i moltes inoperants. Encara avui els caminants poden anar trobant vies obertes i túnels inútils en un país que devia preferir en el seu dia la diligència abans que el tren, sempre que els trens no passessin per Madrid.
La reobertura del tram Balaguer-la Pobla és un exemple del que significa la titularitat pública dels mitjans de comunicació i és, sens dubte, un acte simbòlic del tripartit --avui només bipartit-- en la seva concepció social del transport públic. El tren de la Pobla no és una línia rendible. En els primers temps dels governs de Felipe González, més d'un ministre va apostar per tancar-la i també es va amenaçar de tancar la línia que porta de Barcelona a Puigcerdà i la Tor de Carol. Avui el tren de la Pobla és dels Ferrocarrils de la Generalitat. És un gest polític encomiable que recorda que el que és públic hi és per garantir la igualtat de persones i territoris.
Poc després, el sindicat de pilots Sepla, tantes vegades acusat del seu caràcter elitista, adverteixen que Iberia --la fins fa poc companyia de bandera espanyola-- està disposada a suprimir els vols directes de Barcelona a altres destins africans i europeus i a conservar només el pont aeri. En altres paraules: la llei del màxim benefici és adduïda per Iberia per rendibilitzar Madrid i la seva nova terminal a costa de la incomoditat dels passatgers que embarquen a Barcelona. ¿Què significa aquesta tendència? Doncs que, si és certa, seria obligat per a tots els passatgers catalans fer escala a Madrid i allà embarcar cap a una destinació més prò- xima. Un exemple: per anar a Berlín, al Caire o a Atenes, Iberia no embarcaria els passatgers a Madrid per fer escala a Barcelona i a partir del Prat arribar a la destinació més pròxima, sinó que en una incongruent subversió de la geografia obligaria els passatgers catalans a volar una hora a Madrid, arriscar-se amb les maletes en el trànsit, consumir unes quantes tapes de callos i tornar a recórrer la mateixa ruta, passant per la vertical de Barcelona fins a arribar a la destinació final. Més cost de temps i potser de diners. Tot a favor d'una empresa privatitzada que, en la lògica del màxim benefici, s'oblida del caràcter social dels mitjans de transport. No només això: la quantitat de ciutadans que comencen el vol a Barcelona és més que notable. Però amb aquest sistema, el pont aeri seria l'únic pas obligat dels passatgers d'Iberia per a la glòria dels seus accionistes.
Jo no sóc dels que considera, encara, que Catalunya no és Espanya. Però d'entrada ja podem dir que Catalunya no és Iberia. Si ens van aïllant, la llei del mercat serà més important que el més innocu dels estatuts.
Noticia publicada a la pàgina 80 de l'edició de 31/5/2006 de El Periódico
👍0👎0