Centelles, un municipi d’Osona amb una llarga història i avui amb uns 6.000 habitants, va tenir fa més d’un segle un vehicle ben curiós: un tramvia que no era, en realitat, un tramvia públic, sinó una mena de trenet privat construït per un apassionat del ferrocarril, Don Aleix Estabanell i Fontseré. Aquest enginy, instal·lat en un circuit tancat dins d’un terreny de la seva pròpia fàbrica tèxtil, es va convertir en una atracció local i en un símbol de la passió per la mecànica i els trens.
Aleix Estabanell era un home apassionat per la tecnologia i els ferrocarrils. Coneixia de memòria els horaris dels trens de la línia de Vic i fins i tot havia pujat a locomotores de vapor per fer recorreguts curts. A més de dirigir una fàbrica tèxtil familiar —que ell mateix va ampliar i modernitzar— també era un “manetes”, capaç de construir petits motors i sistemes per millorar el funcionament de la fàbrica.
Cap al 1915, va decidir construir el seu propi ferrocarril. No va optar per una locomotora de vapor, massa cara i poc pràctica, sinó per un sistema de tracció elèctrica que ell mateix podia muntar i mantenir. Així va néixer el seu tramvia particular.
L’estructura del vehicle partia d’un motor elèctric de corrent continu, possiblement recuperat d’unes antigues mines. Tot el xassís i el sistema mecànic van ser dissenyats a mida: un bastidor de vigues metàl·liques, dos eixos amb rodes de 40 cm de diàmetre, coixinets de bronze fets a mà, suspensió amb ballestes i un sistema de transmissió complex basat en engranatges i cadenes. El motor es col·locava transversalment, i tota l’estructura es dissenyava per adaptar-se al seu volum i funcionament.
El vehicle disposava de frens manuals accionats amb una roda reciclada d’un telar, un reòstat per regular la velocitat, un sistema d’il·luminació (interior i exterior) i fins i tot un primitiu pantògraf que prenia la corrent d’una línia aèria. Tot plegat era d’una enginyeria força sofisticada per a un projecte domèstic.
Una cabina feta a mida i amb molt de gust
La carrosseria la va fer un fuster local, el Sr. Paraleda, i era una capsa de fusta elegant, amb quatre portes, finestres corredisses i seients entapissats per a quatre persones. El disseny recordava clarament un tramvia urbà de l’època, per això la gent li va començar a dir “el tramvia”, malgrat no tenir cap funció pública.
- 01.jpg (61.08 KiB) Visualitzat 653 cops
La via feia un recorregut tancat d’uns 350 metres, formant una mena de trapezi al voltant del recinte d’horta i naus de la fàbrica. Estava muntada inicialment amb travesses de fusta i carrils provinents també d’unes mines. La línia aèria de corrent es feia amb un cable de coure i suports col·locats als murs o amb pals.
Inicialment, el sistema elèctric del tramvia depenia del funcionament de la fàbrica, ja que la dinamo es movia amb el sistema de politges i corretges que feien anar la maquinària tèxtil. Més endavant, amb l’arribada de l’electricitat a Centelles l’any 1918, el sistema es va modernitzar i el tramvia va funcionar amb més autonomia.
No només una joguina: una eina útil
El tramvia no era només un caprici. També es va construir un petit vagó remolc per transportar els productes de l’hort, que abans s’havien de carregar manualment. Fins i tot s’utilitzava el tramvia per fer dormir els fills de la família quan tenien problemes per agafar el son. El soroll i el moviment suau els calmava.
El tramvia es va convertir en una part important de la vida de la família Estabanell. De fet, quan la futura esposa d’Aleix el va visitar per primer cop, una passejada amb el tramvia va ser gairebé un ritual. El mateix Aleix estava tan orgullós de la seva creació que la mostrava a tothom abans que la pròpia fàbrica.
- 02.jpg (65.93 KiB) Visualitzat 653 cops
- 03.jpg (37.79 KiB) Visualitzat 653 cops
Amb els anys, l’activitat industrial es va anar transformant i les prioritats van canviar. L’any 1929, quan Aleix va decidir construir unes quadres per al bestiar, va tallar una part de la via, trencant el circuit tancat. Això va significar el principi del final. El tramvia va quedar pràcticament en desús.
Després va arribar la guerra civil. La fàbrica va ser incautada i molts elements de la instal·lació es van desmantellar per fer-ne servir els materials: el fil de coure va desaparèixer, els carrils es van aprofitar per a la construcció, i només el tramvia va quedar, abandonat en un cobert.
Aleix Estabanell va morir el 1941. La seva vídua, reconeixent el valor sentimental del vehicle, el va conservar. Amb els anys, el tramvia es va anar omplint de pols, però va seguir allà, com a record d’una època i d’un home apassionat.
- 04.jpg (57.27 KiB) Visualitzat 653 cops
Escrit a partir del text de Joan M. Gallardo i Matheu a la revista Carril núm. 6 (desembre 1983)