Entrada
Autor: metring » 14 gen. 2009, 09:29
Us presentem la primera part de l'entrevista, que vam fer en wefer i jo, a l'AAFCB, a LluĂs Bruguera, antic empleat de ferrocarrils, que va fer tasques tècniques diverses a Ferrocarrils de Catalunya, Catalans i al Metro de Barcelona. La presentem en dues parts, degut a la seva llargada. Algunes parts, avisem, parlen de complexitats tècniques, i poden ser difĂcils d'entendre:
metring: Quans anys va estar treballant al Metro?
Al metro 37, vaig començar a Ferrocarrils de Catalunya (que a la vegada eren Ferrocarrils de Sarrià ), després vaig passar a Ferrocarrils Catalans, aleshores eren dues empreses completament separades, ara són de Ferrocarrils de la Generalitat, i després vaig passar a metro. A Renfe no hi he treballat mai, però des d'abans que comencés a treballar a F. Catalans, tenia moltes amistats.
Â
wefer: Va treballar en això per una qüestió d'à fició?
Â
Jo sempre havia volgut ser ferroviari. Abans de treballar a Ferrocarrils de Catalunya, ja era soci de l'AAFCC, que prĂ cticament era l'Ăşnica, apart de la de Madrid. Al ser soci d'aquĂ, vaig pensar si havia possibilitat d'anar a algun lloc. Li vaig dir al president, que era un dels fundadors, en Josep Maria Bonet GarĂ, i em va dir “A on vols anar?”. En aquell moment, l'empresa que mĂ© m'agradava, la mĂ©s modernitzada, era Ferrocarril de SarriĂ , li va escriure una carta al director d'allĂ . Em van fer una entrevista a les oficines de Plaça Catalunya, i als 15 dies em van trucar, tant urgentment que vaig començar un 1er d'agost, el dia que marxava el cap de tallers. DesprĂ©s vaig fer feines per Ferrocarrils Catalans, perquè coneixia al director. Als passos de nivell de l'Hospitalet tenien molts problemes. Amb l'experiència de SarriĂ , els hi vaig muntar un circuit que avisava de quan venia un tren. A SarriĂ -Catalunya tenien moltes coses fetes, que es podien fer a Catalans. Els dos directors es van trucar i posar d'acord, i vaig estar-hi una temporada.
A Catalans no tenien tots els diners per fer projectes, i no vaig poder gaires coses per modernitzar l'empresa. Després, al casar-me, em vaig sorgir l'oportunitat de treballar al metro.
metring: quines feines va fer a cada empresa?
A totes les empreses, sobretot material mòbil. A Catalunya vaig fer de tot, tècnicament: comunicacions amb telefonia, que la tenien molt avançada, Ericsson. Tenien una xarxa interna, i des de qualsevol telèfon podien trucar a qualsevol altre. DesprĂ©s, ascensors i escales mecĂ niques, senyalitzaciĂł i enclavaments. El que menys vaig tocar va ser subcentrals, perquè d'això en aquella època prĂ cticament se'n cuidava Fecsa. De fet, la companyia es va electrificar perquè en aquests durant els anys 20, els hi interessava que algĂş consumĂs electricitat, i a Catalunya-SarriĂ sempre havien tingut gent de Fecsa per vigilar les subcentrals.
Â
wefer: sobre l'electrificació, el que també havia sentit era també que les locomotores de vapor només passaven per dalt, i també els problemes pels atropellaments, i volien fer-lo elèctric per les molèsties del fum...
Això Ă©s veritat, però tambĂ© era molt necessari que algĂş consumĂs electricitat, perquè la ciutat no estava prou electrificada.
Sobre Catalans, allĂ vaig fer menys coses, perquè no hi havia recursos. La telefonia era molt mĂ©s antiga, senyalitzaciĂł molt senzilla, tot i que la vaig poder modernitzar una mica. Es va electrificar fins a PallejĂ , fins a Martorell, i vaig tocar una mica les subcentrals. En aquella època, la catenĂ ria de Barcelona a Sant Boi, era inclinada, que no estava tirentada, el fil de contacte era com si estĂ©s al centre de la via, i aixĂ el fil seguia una corva de forma quasi perfecte. La zona a on frega el pantĂłgraf Ă©s molt mĂ©s ample, i si aquest tĂ© unes dimensions respectables, que es pot desplaçar +-20 cm., i va desgastant el cable mĂ©s uniformement. Un grup de gent i jo vam canviar la catenĂ ria i la vam baixar, era altĂssima, i els pantògrafs de les primeres locomotores, sobretot per a les 5000, perquè no els hi anava bĂ© la catenĂ ria tant alta.
metring: I de seguretat estaven bé?
Si, perquè el ferrocarril, per la seva dificultat d'explotació, tenia un sistema molt “militar”, vull dir que hi ha reglament per a tot, de vegades és un inconvenient, al no poder sortir del reglament, i no poder fer servir una sol·lució més senzilla. Als llocs amb via simple, el maquinista portava una vareta de “mando”, i fins que no la portava a l'altra estació, no podia tornar , i també es basaven en un sistema telefònic molt precari. L'infrastructura no estava malament, però per exemple, l'entrada a plaça Espanya era amb via única, i la via feia una forma de “sifon” (corvada per sota), perquè quan la plaça Cerdà s'inundava, l'aigua baixava fins Espanya.
metring: quan va arribar al metro, com estaven les infrastructures?
No es podia comparar amb Catalans, estava més modern, des de sempre. Des de que es van inaugurar G.M. I Transversal, es va posar senyalització automà tica. No hi havia CTC però si telefonia. El sistema telefònic era doble, per comunicar de punta a punta, i “despaching” a Mercat Nou, a on podien trucar a qualsevol estació.
wefer. En quan a la L2 antiga, va veure el sistema automĂ tic?
Si, ja estava desenvolupat per metro quan vaig anar-hi, a la sèrie 600. Quan la L2 es va anar allargant i es va enllaçar amb la 5, ja no era adeqüat el sistema, i va desaparèixer. A més, s'hi van posar els 300, els últims, fabricats a Macosa, i durant els 70, els 1000's, una barreja de material, que feia impossible posar el sistema automà tic. En un congrés de la UITP ( Unió Internacional de Transports Públics), que es va fer a Barcelona, pels anys 60, uns 600 congressistes, van ser transportats de Sagrera a Vilapiscina, i es van quedar molt impactats, ja que van deixar la porta de la cabina oberta expressament, i van veure que no hi havia conductor, només el cap de circulació tancava portes des de fora.
El sistema era molt senzill, però va durar fins els 70, i era a base de cèl·lules fotoelèctriques. Hi havien unes pantalles al mig de la via, que quan el tren passava per allà , el raig es quedava tallat, i el tren es parava. Tot això tenia una seqüència, de tallar tracció, posar fre elèctric i fre pneumà tic. No eren qualsevol pantalla, per a que el tren sabés si podia o no passar, eren uns caixons que portaven bombetes. Si estaven apagades quan passava el tren, es tallava el raig, i s'aturava, i quan s'encenien, el raig tornava a funcionar, i arrencava el tren. Tot seguia un mateix ordre, però no en el mateix moment, perquè si a l'estació el semà for estava en vermell, com el tren parava al costat d'una d'aquestes pantalles, aquesta s'apagava i tallava la tracció.
wefer: si aquestes pantalles, pel que fos, una se l'hagués passat, per no haver-la reconegut...
Era impossible, el que si podia passar Ă©s que es frenĂ©s quan no devia, com per exemple, un diari en mig de la via, hauria aturat el raig. Per això, no es podia generalitzar aquest sistema en una lĂnia de 15 km. (la 5), i que en cada tram tĂ© una velocitat diferent. La 2 era una lĂnia amb traçats mĂ©s iguals i per això anava bĂ©. La L2, tot i ser dolenta, al tenir la mĂ xima pendent, sempre va tenir menys avaries que en les altres, perquè no es feien disbarats en la conducciĂł.
metring: Podriem parlar d'un altre material de metro. Quan es va fer la inauguració de la cabina del 1000, va explicar que amb els trens de la sèrie 400, es va aplicar una electrònica que després es va fer servir en els 1000. En què va consistir?
La Brown Boveri, era una empresa de rellotges, i li agradava aplicar electrònica precisa en el material ferroviari. Quan va entregar els trens, independentment que s'apliqués després en els 1000, en tots els 400 que acabaven en 6, els hi va aplicar uns equips electrònics molt rudimentaris, de transistors , però no d'electrònica de potència de mando, per la detecció de fuges, augment de tensió...Per això van muntar uns petits equips, al darrera de les cabines 1, la de direcció Santa Eulà lia, en uns armariets. Al comprar els 1000's, al haver desenvolupat aquests equips, es van aplicar en aquests. Allò mai no va donar cap problema. Si algún equip hagués fallat, no costava res conmutar i fer anar l'equip clà ssic. Servia per als sistemes de control i mando
wefer: Això què significa?
Per exemple, controlar la intensitat, per veure en un cotxe motor si puja la intensitat en la corva d'intensitat, l'electrònica comprobava la inclinaciĂł de la corva, o bĂ© posant-hi uns tacs en els eixos, i provant amb un equip electrònic la velocitat de cada eix, si un eix anava mĂ©s rĂ pid, Ă©s que s'accelerava, o si un anava mĂ©s lent Ă©s que les sabates del frĂ© l'havien bloquejat. Sense electrònica, era molt difĂcil comprovar tot això, tant en els 400 com en els 1000. Però en els 400, en el disjuntor portava un sistema per calcular la pendent de la intensitat. En els 1000, tot això ja ho portaven electrònic. Tenien disjuntor AEG.
El disjuntor és una cosa molt delicada en un tren, que talli un curtcircuit a 2.500 ampers, en continua, no és fà cil, i a més posat en un calaix relativament petit, Brown Boveri va inventar un nou sistema de disjuntors, que s'està aplicant a molts llocs. El primer cop que el vam portar va ser amb els 3.000, i als 1000 sel's va substituir els AEG per aquests. Ara tothom fabrica els disjuntors de Brown Bovery va fer cap els 80. Els 1000 ja van venir amb aquests disjuntors, i a més amb una mica d' electrònica de potència, perquè ja s'havien desenvolupat alguns diodes bastant grossos, que per exemple, per evitar un petit curtcircuit que es forma, en el moment de passar de la sèrie al paral·lel (sempre el paral·lel de 2 motors en sèrie. Si els motors són de 600 volts, aïllats en 1.200), allà es van intercal·lar 2 diodes.
metring: l'altre dia (el de la inauguraciĂł de la cabina del 1000), va comentar que els 1000 van donar bastants problemes, quins van ser aquests?
wefer: Va dir que els 1000 eren uns trens desastrossos...
Home, tampoc vaig dir això!
wefer: que van ser els més dolents dels que havien hagut...
Si, això si. Vaig intentar donar una mica d'explicació. No es tracta de carregar contra els fabricants, nosaltres tampoc haviem demanat gran cosa. Es mira el plec de condicions dels 1000, i es mira dels trens d'avui dia, i no té comparació en res. Es va portar “el que hi havia” Hi van haver molts problemes, però el més gros van ser el bogies, els va fabricar una empresa molt bona, però que va aplicar els critèris de llavors, per aconseguir 160 km/hora, ens uns radis de 2.000 metres, i aquà no ens feia falta passar de 60 km/h.
wefer: I això es va sol·lucionar redissenyant totalment els bogies...
Bé, totalment no, es va aprofitar el bastidor, i es va fer tot el sistema de suspensió nou, sobretot la suspensió primà ria. Era com si fos nou. Això va canviar completament la problemà tica. Van haver bastants descarrilaments al començament per la rigidesa dels bogies inicials. Quan hi ha una corva molt tancada, durant la transició de pla a peralte, el bogie s'amotlla, però si el bastidor i la suspensió no s'adapten, si no són flexibles, el tren “salta”, sobretot si hi ha una corva que no està prou ben dissenyada.
wefer: jo recordo a Sagrada FamĂlia (L5), haver agafat aquests trens, i que corrien molt, i anaven molt de costat a costat a la recta. Dedueixo que això va ser a partir dels canvis de bogies, van introduĂŻr millores per a fer les corves...
Però aquesta flexibilitat dels nous bogies feia que, si agafava una freqüència de ressonancia, que lliga amb els talls de carril, de les bombes de la suspensiĂł primĂ ria... Quan comença una ressonĂ ncia, la feina Ă©s treure-la. Amb el bogie mĂ©s rĂgid, no passava tant. A les hores, aquests altres moviments de llaç es treuen a base d'amortidors. De totes maneres, i sortint de metro, no sĂ© si sabeu que la sèrie 8.000 de Renfe, els primers mĂ©s “europeus” que es van fer, mĂ©s llargs, i que la caixa era mida UIC, els bogies eren del mateix fabricants del 1000, i tenien bastants problemes, i la sol·luciĂł va ser treure els "mortisers".
wefer: i d'altres problemes?
Portaven “enganxes” amb botoneres, res de mangueres (les plaques dels “enganxes” automà tiques, per unir-les dirèctament, tenen una sèrie de botons). Aquestes botoneres no portaven interruptors, sino una tapa (si bé els “enganxes” eren BSI, les botoneres eren les d'un Shafenberg). Quan s'acosten els trens, les gomes aixequen aquestes tapes, i a les hores, s'acoplen. Com que ja hi hanaven tapades, no feien falta els interruptors, que treien la corrent que va a parar a aquestes botoneres. En canvi, als 400, les botoneres no portaven tapes, eren “a l'aire” Què passava? (amb els 1.000) Si quan acoplaves dues unitats, si hi havia un curtcircuït en una banda, en un dels fils passava a l'altre unitat, i aquestes botoneres no es podien separar. Es va sol·lucionar fent un sistema per a que puguessin separar-les. Si s'haguessin fet aixà d'origen, a les hores l'”enganxe” no hagués sigut completament automà tic, i s'hauria hagut de baixar a la via per juntar-los.
Fitxers adjunts
El Sr. LluĂs Bruguera, amb en wefer, al local de l'AAFCB llb.jpg (70.3 KiB) Visualitzat 14101 cops