https://eix.mnactec.cat/toni-alba-el-mo ... fascinant/
Toni AlbĂ : "El mĂłn del tren Ă©s fascinant"
L’actor, autor, director i productor puja al tren dels seus records muntant, jugant i viatjant en el mitjà de transport que dona sentit i corda al Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú.
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Enrique Marco
Data: Juny de 2023
El tren, el joc i el gaudi van de la mĂ a la vida de Toni AlbĂ . Va crĂ©ixer jugant a fer-los circular. Muntantlos a mida de joguina es feia una idea de tot el que es podia fer a dins dels vagons d’un tren i conduint la locomotora. De mĂ©s gran, al Museu del Ferrocarril, tot allò prenia forma, perquè amb els amics pujaven a vagons de veritat. I encara avui aquells mateixos vagons inspiren un mĂłn de gaudi en la ment d’aquest autor, director i productor que imagina trens antics a la vora del mar com a atractius restaurants, i d’altres que ens endinsen enmig de camps de vinya fent rutes turĂstiques pel territori.
Asseguts en butaques de tren d’alta velocitat, iniciem aquest viatge al passat i al futur, passant pel present. Som a l’entrada del Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la GeltrĂş, en un espai que antigament va ser l’economat on s’abastien de productes per a casa els treballadors dels ferrocarrils. Un d’aquells antics empleats era besavi matern de l’actor, autor, director i productor Toni AlbĂ . «Treballava fent tĂşnels, i vivia amb la famĂlia a sobre d’un dels tĂşnels que havien fet, a la masia Els Colls, el que ara Ă©s l’hotel Casa del Mar», explica AlbĂ .
Un dels primers viatges d’en Toni en tren començava a Andorra, el paĂs dels Pirineus, on no hi havia ferrocarril, però sĂ una fantĂ stica botiga de modelisme. Davant del seu aparador, AlbĂ es podia passar hores embadalit per les reproduccions a escala de trens que circulaven per vies i entorns en miniatura. «AnĂ vem de vacances a Andorra. Ens allotjĂ vem a la pensiĂł Tous i passĂ vem el dia comprant sucre, mantega i coses que a Catalunya encara no es trobaven, com uns encenedors francesos. I em compraven tambĂ© joguines. Una d’elles va ser un tren», explica. El primer que va tenir va ser una miniatura de llauna que es posava en marxa donant-li corda. DesprĂ©s va tenir-ne un Scalextric. I recorda com l’arribava a emprenyar no poder-lo tenir sempre muntat a casa. «Quan vaig tenir el meu pis propi, el vaig muntar en una fusta que podia plegar sobre una paret i quan volia jugar-hi, la baixava. Aquell tren encara el tinc guardat». L’olor de tren elèctric la trobava ben especial, i hi tornava a pensar, molts cops, quan viatjava en un tren de veritat. Primer, en els viatges que feia a Barcelona amb la seva mare, i desprĂ©s tots els anys que hi va anar tambĂ© quan estudiava teatre. «Jo vaig nĂ©ixer l’any 1961, en plena construcciĂł del mur de BerlĂn», precisa. «Per tant, vaig poder veure encara les Ăşltimes mĂ quines de vapor i de gasoil, i els vagons de fusta com una tartana. He viscut el canvi de vies, que primer eren de fusta i desprĂ©s de formigĂł. Recordo trens de diferents èpoques, amb els seients verds, i desprĂ©s vermells, i com Mercè Sala, primera i Ăşnica dona presidenta de la Renfe, va transformar el mĂłn del ferrocarril impulsant el tren d’alta velocitat», diu.
Toni AlbĂ al Museu del Ferrocarril
L’actor enfilat a la locomotora de vapor 020-04, coneguda com Andaluces, fabricada a Bèlgica l’any 1886.
«El Museu delFerrocarril és el transport real a una altra època.»
L’estiu dels Jocs OlĂmpics de Barcelona, el 1992, Toni AlbĂ hi va anar cada dia, com a participant, amb l’altre actor de Vilanova i la GeltrĂş, Sergi LĂłpez, als Jocs OlĂmpics i als ParalĂmpics. «Hi anĂ vem tot un grup de teatre», puntualitza. Era una sort tenir la connexiĂł fèrria des de Vilanova fins a Barcelona.
Acabats els estudis de teatre, Toni Albà se’n va anar a viure a França. «El primer viatge va ser en autobús, però un cop vaig provar el tren, ja sempre més vaig anar i venir en tren», comenta. Hi viatjava i el gaudia. «En el Talgo, de nit, anava a sopar al restaurant, tenia temps de llegir, i dormir en una llitera era molt xulo», rememora. «Un vespre, al vagó restaurant vaig conèixer el fundador d’El Observador», apunta, referint-se al diari que es va publicar a Barcelona del 1990 al 1993. «I al cap d’un temps m’hi van fer un reportatge», explica.
«El mĂłn del tren Ă©s fascinant», expressa. Una fascinaciĂł que va compartir amb els seus fills. «Van tenir el Thomas britĂ nic, i encara avui en guardo alguns. Jo guardo moltes coses», confessa l’actor vilanovĂ. TambĂ© anècdotes que li explicaven els seus avis, aquelles històries d’un temps passat que esdevenen universals, i de les quals no descarta, algun dia, portar-ne algunes a escena.
El museu com a espai de joc
Hi havia dos entreteniments que, de petit, fascinaven Toni AlbĂ . Un era jugar amb el carro de l’avi a la granja que tenia a Vilanova. «L’altre era, amb els amics del poble, pagar l’entrada al museu i, com que no hi havia res que es poguĂ©s fer malbĂ©, pujĂ vem a la mĂ quina del tren», recorda. «Això sĂ, a dins dels vagons no hi podĂem entrar», diu.
Un antic dipòsit de locomotores, al costat de l’estaciĂł de tren de Vilanova, va propiciar que el poble fos triat per ubicar-hi, l’any 1972, el Museu del Ferrocarril de Catalunya. Va ser iniciativa de l’AssociaciĂł d’Amics del Ferrocarril de Barcelona arran de la celebraciĂł del XIXè CongrĂ©s de Modelistes Europeus del Ferrocarril (MOROP). El mateix any, a Vilanova s’hi va fer, aprofitant el congrĂ©s, una Ă mplia exposiciĂł de locomotores de vapor. Un pont giratori, dipòsits d’aigua i una rotonda per guardar les mĂ quines sĂłn elements caracterĂstics i excepcionals del museu vilanovĂ, un motiu mĂ©s d’orgull per al poble.
Toni AlbĂ al Talgo II
Còmodament instal·lat al Talgo II, Albà es disposa a gaudir del trajecte i de la lectura de “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (Jordi Font, IEC, Barcelona, 2022).
Tal com diu AlbĂ , «els vilanovins estem molt orgullosos dels nostres museus. AquĂ al darrere, al Museu VĂctor Balaguer, hi tenim uns Greco i altres quadres impressionants, i fins i tot una mòmia». I tambĂ© anomena el Museu RomĂ ntic Can Papiol. «El Museu del Ferrocarril Ă©s molt xulo perquè Ă©s el transport real a una altra època». Hi ha una cosa, però, que Toni AlbĂ troba a faltar. «Si tinguĂ©s diners, aquĂ hi faria un hotel, en aquests vagons antics, i hi posaria unes còmodes lliteres amb les Ăşltimes modernitats, i faria tot un tren hotel».
Els seus racons preferits
La locomotora. «Encara no devia tenir ni catorze anys que ja venia al Museu i pujava a la locomotora. Dalt d’una mà quina t’ho imagines tot».
Els vagons. «Aquests vagons de fusta, amb el seu lavabo, la cuina i els radiadors de calefacció, són fantà stics».
Exposició de mà quines. «Portes gent a visitar aquest museu i quan veuen l’exposició de mà quines, queden tots parats».
Mà quines i maquinistes. «Imagino les hores que devien treballar els maquinistes, i que sempre devien anar ben negres del carbó».
Xatonaire entre mĂ quines, vagons i vies
Durant molts anys, Toni Albà va ser un dels xatonaires de la festa de la xatonada que l’Ajuntament de Vilanova va organitzar durant uns 25 anys a les instal·lacions del Museu del Ferrocarril de Catalunya. «Venies a xatonar, menjaves el xató amb escarola, bacallà , tonyina i olives d’Aragó o arbequines, amb la salsa feta amb nyores escaldades». I vol deixar ben clar que l’autèntic xató vilanovà «no porta ni pebrot, ni tomà quet ni ceba escalivada», puntualitza l’actor del programa d’humor de TV3 Polònia, on interpreta personatges com el rei emèrit Joan Carles de Borbó.
AlbĂ reconeix que a Catalunya «hi ha un gran dèficit encara de trens. A SuĂŻssa, en canvi, es pot arribar a tot arreu amb aquest transport». Ell amb la motxilla ha seguit totes les lĂnies de Catalunya i, pensant en el canvi climĂ tic, augura que «encara veurem canviar la mobilitat. Deixarem de tenir cotxe, perquè tots amb motor no hi podem anar i en elèctric, ja ho veurem». I per al tren, l’actor tĂ© algunes propostes: «Si fĂłssim mĂ©s lògics, farien passar les vies des de Castelldefels fins passat Tarragona i per tot el Maresme, ja a l’interior i mig soterrades. No pot ser que es tallin les ciutats. I de Sitges a Tarragona, vora el mar, sĂ, fas un tren restaurant per fer un passeig al costat del Mediterrani, tot sopant». AlbĂ pensa en tot el potencial que es pot treure encara al tren. «Es poden fer rutes turĂstiques i amb espectacles, entre vinyes, per exemple»”.
