Me'n vaig a París

[orique]

En TGV? Així m'agrada. Gaudeix d'un tren Alstom.

Gaudiré del pis superior dels Duplex. Espero que les places de finestra no siguin com a les 450...

Val la pena tancar el cercle que fan les línies 1 i 2 del metro. Estacions històriques a la primera i llarg viaducte a la segona. Després compara-ho amb la línia 14. També curiosa la distribució d'andanes de Liège (L13, tot i quan hi vaig anar jo estava tancada per obres) i el bucle de final de línia de Charles de Gaulle (L6).

I no deixis de visitar el RER, igualico que les rodalies d'aquí. Acollonant l'estació de Haussmann Saint Lazare. Si tens passi de tres zones, pots escapar-te a provar els tramvies T1 i T2.

Això li ho comentes a certa persona... Però es tindrà molt en compte

A París, ves a veure la Gare du Nord (Eurostar a Londres, trens a Bèlgica i Holanda) i la Gare de l'Est (trens a Alemanya i Àustria). Potser hi podràs veure la Taurus 3 dels ferrocarrils austríacs, màquina adaptada a tots els sistemes de corrent de l'Europa ferroviària, tinc entès que sense excepció.

A veure si és veritat i gravo una octava...

A París, a Les Halles hi ha algun restaurant on menges relativament bé (no és cap meravella) sense deixar-t'hi el sou de mig any. També omple prou tirar de crêpes farcides, que podràs comprar en paradetes al carrer. A Perpinyà, el "plat du jour" sol tenir preus barcelonins, fins i tot per sota.

Gràcies. Interessant això de les crêpes. Lo complicat serà saber demanar-les...

I bon viatge!

Merci beaucoup

[orique]

Bé, encara amb ressaca de fer tants quilòmetres en tan poc temps, ja he tornat. El viatge ha estat mogut i interessant, i espero poder-vos-en fer cinc cèntims aquesta tarda o nit.

De moment, us deixo la megafonia del TGV de tornada anunciant la parada de Béziers.

[aarongilp]

Vas anar en un TGV Duplex? Ho dic perquè la megafonia és diferent a la del TGV Réseau/Atlantique, i com que PSE no crec que ho sigui...

[orique]

Efectivament, tan a l'anada com a la tornada vaig anar en Duplex.

[orique]

Aquí us deixo la primera part del relat del meu viatge... hi he obviat alguns detalls que escapen a l'àmbit del FoTraCat:



Primera Part. Barcelona – Perpinyà.

La primera part del viatge, fins a la vila de Perpinyà, la vam fer en cotxe perquè ens hauria estat impossible tornar en tren a Barcelona mitjançant el TGV que havíem escollit. Vam fer turisme no-ferroviari a Girona i a Roses, amb “visita” no programada a Salt gràcies a la fantàstica senyalització d’aquest país. Per l’autopista res fora de l’habitual, molts camions i algun Alonso. Després de visitar breument Roses (sembla ser que el municipi està agermanat amb Benidorm) vam encarar el cotxe cap a la carretera que duu a Portbou, passant per una carretera en obres d’ampliació darrere un tren de carretera durant uns quants quilòmetres. Una mica abans d’arribar a Portbou, vam poder “inaugurar” el túnel d’accés a la població, que fa un temps va ser motiu de baralla política per veure qui tallava la cinta… A Portbou vam dinar al caliu d’un bar del poble i tot seguit vam visitar per damunt l’estació. Com a curiositat, vam veure un cotxe de la Police Nationale mal aparcat, davant d'un bar on dinaven els policies francesos. La pela és la pela.

A l’estació de Portbou hi havia una 470 esperant a donar servei i la composició del Costa Brava, com sempre. Hi havia una 311 maniobrant per la zona del túnel de Belitres. Als monitors d’informació s’hi podia veure un avís que deia que els trens de renfe no arribaven a Cervera a causa de la vaga de l’SNCF. Les portes de l’intercanviador TALGO estaven obertes, a diferència dels altres cops que havia estat a Portbou. Tot seguit vam tornar al cotxe, doncs començava a avançar la tarda i teníem la intenció d’arribar a Perpinyà amb un marge suficient de temps com per poder-hi fer una petita visita. La pujada al Coll dels Belitres, actualment fronterer, vaig haver de fer-la a marxa lenta perquè davant teníem un tràiler que no permetia el trànsit contrari a les corbes, amb contínues aturades ja que els conductors descendents no se n’adonaven fins que no estaven de ple a la corba. El punt fronterer, de PEDRA (sembla que sigui de l’època del Tractat dels Pirineus!) està abandonat, tot i que hi ha un STOP pintat de nou que dóna la sensació que ningú respecta.

Ja en territori rossellonès, de cop i volta vaig començar a rebre ràfegues dels conductors del sentit contrari, cosa que em va fer dubtar de si tenia alguna avaria al cotxe. Falsa alarma, es tractava d’un control de la gendarmeria pocs metres més enllà del nucli de Cervera.

La carretera és força sinuosa fins arribar gairebé a Cotlliure, on es transforma en una autovia de dos carrils per sentit. Agafem una sortida per fer una visita llampec a l’antiga estació de Palau del Vidre, intenció avortada pel gos dels habitants que ens ve a “rebre”. L’estació està força amagada, però per trobar-la, només cal seguir el carrer principal del poble, i a mà esquerra, després de passar per sota la via (amb pas alternatiu regulat per senyalització vertical) a mà esquerra tenim la “Avenue de la Gare”, que és un carrer com qualsevol altre.

En arribar als afores de Perpinyà ens vam trobar amb un embús més que considerable. Vam trigar prop de 20 minuts en arribar a la Plaça Catalunya, que s'ha de rodejar per poder enfilar l’Avinguda Charles de Gaulle i anar a parar al parking de l’empresa Effia, al costat mateix de l’estació. Vam tenir molta sort perquè vam agafar una de les últimes places disponibles i només quedaven escassos 25 minuts per a la sortida puntual del tren.

En entrar a l’edifici, ens vam trobar amb molta gent esperant el tren. El panell d'informació recordava la vaga de l'SNCF. Hi havia una Z2 aturada a la via principal. El nostre TGV Duplex estava situat a la tercera via i al darrere d’aquest hi havia un mercaderies. Ens va sorprendre de nou la presència de l’exèrcit voltant per l’estació amb els fusells automàtics. Era ja de nit i les poques fotos que vaig fer han sortit malament. Vam entrar a dins del TGV i vam buscar les nostres places.

El TGV està en molt bones condicions, tant exterior com interiorment, i la sensació de viatjar-hi és molt bona. Tot i així, hi he trobat algunes “contres”: Les dimensions del lavabo; la seva porta, que deixa veure l’interior; l’estretor del portaequipatges sobre els seients i la poca distància entre seients, al menys a segona classe. La porta de vidre que separa la plataforma de la sala de seients té un anunci de color groc llampant que ens recorda l’obligatorietat d’etiquetar l’equipatge amb el nom del propietari, cosa que no havíem fet, i no disposàvem dels mitjans per fer-ho…

A les 17.50, puntualment, vam sortir de l’estació de Perpinyà vers París, amb parades comercials previstes a Narbonne, Béziers, Agde, Sète, Montpellier, Nîmes, Valence TGV i Paris Gare de Lyon.

continuarà…

[aarongilp]

Bon relat, espero la seqüèla, però...

amb “visita” no programada a Salt gràcies a la fantàstica senyalització d’aquest país.

...era evident que respondria a això . Nano, no sé com us ho vau fer però no és gens dificil sortir de Girona cap a l'autopista, i ho pots fer per 3 costats. Per Sarrià de Ter (sortida 6), per Salt (sortida 7) o per la circumvalació de Salt (sortida 7). I tot i que al centre no hi ha senyalètica per anar cap a l'autopista, si preguntes la gent t'ho diu i no t'equivocaràs. Fora del centre sí hi és, aquesta senyalització..així que...no valen excuses

[orique]

Ho sento, però és el primer cop que anava a Girona en cotxe. Però continuo repetint que la senyalització no és prou bona, al menys per a mi. I mira que a Perpinyà no he tingut problemes per a trobar-la, i només hi ha un accés...

[orique]

Segona part. Arribada a París.

El viatge en TGV va començar puntual malgrat la vaga del personal d’SNCF. No vaig fer un control de les hores d’arribada a les estacions de meitat camí, però l’arribada a l’estació parisina de Lyon va fer-se a l’hora prevista, les 23h05. El primer tram del trajecte, fins passada la ciutat de Nîmes, es fa per via convencional, encara que l’estat de la via permet unes velocitats força altes (encara que al ser de nit, no s’acaba d’apreciar bé).

Només sortir de Perpinyà s’arriba a una zona d’estanys on la via hi zig-zagueja a la vegada que va guanyant altura. A Narbonne se’ns uneix la línia transversal que permet enllaçar amb trens cap a Toulouse i Bordeaux. Hi ha un contrast força curiós, i és la proporció de parades en línia convencional (Narbonne, Béziers, Agde, Sète, Montpellier, Nîmes i París) respecte al tram en LAV (Valence TGV). Una mica abans d’arribar a Montpellier trobem a mà esquerra gran quantitat de TGV’s estacionats, i per ambdós costats de l’estació, fixant-se-hi una mica, es veuen les vies del tramvia d’aquesta població. A partir de Montpellier el tren té una ocupació força alta, amb tot de gent que baixarà a París. Després de fer parada a Nîmes, tenim a banda i banda de la via una platja de vies força gran. Passat aquest tram industrial enfilem la LAV i el TGV comença a córrer de mala manera.

Després d’una bona estona de viatge arribem a la superestació de Valence TGV, que disposa de quatre vies (dues d’andana i dues de pas directe) amb escapaments a banda i banda de les vies d’andana. Des de l’andana no es té visió directa de les vies de pas, doncs hi ha unes pantalles, suposo que per a esmorteïr el soroll. Després d’aquesta parada queden gairebé tres hores de viatge ininterromput fins a París. El tren no s’atura i només en comptades ocasions redueix velocitat. Durant el viatge, a mà dreta (que és el costat que ens va tocar), l’única cosa que podem veure és nombroses edificacions iluminades i alguna central energètica. En aquestes tres hores ens creuem amb nombrosos TGV, tan Duplex com “clàssics”, amb un sacseig notable provocat per les corrents d’aire (el creuament es fa a una velocitat relativa de 600 km/h!!). Una estona abans d’arribar a París el tren redueix de nou perquè entrem en línia convencional. Finalment arribem a l’estació de Paris Lyon i baixem del tren, fem les fotos de rigor del nostre primer TGV Duplex i observem l’estació. Al ser tard queden pocs TGV a la nau, així que enfilem camí del Métro.

Un cop baixem al metro, a mà esquerra i una mica apartat de la vista, hi ha un panell amb la xarxa dibuixada, amb un panell de botons a sota, amb els noms de totes les estacions de la xarxa, que hom pot prémer, i en fer-ho, se li mostra el recorregut necessari per arribar a l’estació demanada, iluminant les estacions de pas. En el nostre cas havíem d’arribar-nos a l’estació d’Anvers, per la qual cosa cal agafar la línia 1 fins a Nation i allí agafar la línia 2, que comença el seu recorregut allí. L’estació de la línia 2 de Nation té una única andana central (em va recordar Horta) i els trens fan la maniobra de canvi de via de la mateixa manera. S’agafa el metro a la via de la dreta; a l’altra, hi ha cartells que diuen “Montée interdit”.

Al metro podem comprovar això que ara en diuen “diversitat cultural”, i que no té ni punt de comparació amb Barcelona. També trobem la cara dolenta d’això, amb una madame que va canviar-se de seient en asseure-se-li al costat un home de raça negra. La meitat del recorregut per la línia 2 es fa en superfície, i creuem per sobre la platja de vies de la Gare du Nord. També és destacable la mida dels cartells de les estacions, el seu enrajolat, les conegudíssimes boques modernistes, el sistema de rodes pneumàtiques i quelcom que em va recordar el FoTraCat: le lapin jaune

[JaMiRo!]

Obligat dir el següent: me mola tu avatar, nena...

[Trenscat]

Bon relat Octavi Esperem més!

[orique]

Bon relat Octavi Esperem més!

Doncs avui tinc mandra d'escriure després de tornar a la feina després de cinc dies de festa i per tant us quedeu sense relat. A canvi, teniu fotos

Trams de Metro/RER que he fet.

Moulin Rouge - Plaça Blanche - I neons que no es veuen de tots colors...

No sujetar las puertas! Riesgo de magulladuras...

C'est un métro

[orique]

Ala, com sou... en mitja hora m'heu fos l'ample de banda gratuït...

[Trenscat]

M'he quedat sense poder veure les photos!!

[aarongilp]

Ala, com sou... en mitja hora m'heu fos l'ample de banda gratuït...

Això et passa per no escriure la continuació del relat...vaaaaa, que estem ansiosuss!!!

[orique]

Tercera part. Estada a la capital francesa.

Just després de sortir de l’hotel on hem passat “mitja” nit, agafem de nou el metro a l’estació d’Anvers. A taquilla conseguim fer entendre que volem dos Paris Visite, una targeta equivalent a la T-DIA barcelonina. Així tenim carta blanca per moure-n’s per la ciutat. Passem, no sense alguna dificultat, els torniquets d’entrada a l’estació (que tenen un sistema de torniquet + porta per evitar els 2x1, cosa que no s’aconsegueix del tot). Tot seguit, després de consultar per enèsima vegada el mapa, enfilem el passadís cap a l’andana direcció Porte Dauphine. El nostre primer objectiu és, com no, la torre Eiffel. Per a arribar-nos-hi, fem transbord a l’estació Charles de Gaulle – Étoile, i agafem la línia 6, que inicia el seu recorregut allí. La línia 6 també circula en part per superfície, i en creuar el riu Sena per un pont metàl•lic, baixem del metro a l’estació de Bir-Hakeim, a deu minuts a peu de la torre. En aquesta estació vam fer un creuament, i només d’esperar que el nostre tren marxés per fer una foto al contrari, ja ens en venia un altre per la nostra via. Les freqüències són molt altes, excepte a última hora, que son de 6 o 8 minuts.

La visita a la torre Eiffel va venir acompanyada d’una petita decepció ja que el fortíssim vent que feia va obligar a no permetre pujar a la part alta; tanmateix, les vistes des del segon pis són ja espectaculars. La tarifa a pagar depèn del pis fins al que es vol pujar (1r, 2n o “Sommet”) i hi ha descomptes per nens, entre d’altres. Hi ha un control de seguretat a l’entrada, això sí, sense tota la parafernàlia escàner-paranoica espanyola. Comento aquesta part de la visita a la torre, perquè, tot i que no té estrictament relació amb el transport, per a la pujada hom disposa d’ascensors inclinats que pugen per l’interior dels quatre pilars. Per pujar a dalt de tot cal fer canvi d’ascensor al segon pis, ja que aquest últim puja en vertical. Els ascensors inclinats tenen doble cabina esglaonada, a l’estil d’un funicular. A aquestes cabines, de mida considerable, s’hi entra a peu plà, a través d’unes portes de fulla única enormes. El control de les cabines (portes, ascensió, etc) es fa des d’elles mateixes, amb personal que parla diversos idiomes, entre ells l’espanyol. Com a quasi-enginyer (tot i que no de la branca que correspon en aquest cas) recomano a qualsevol que de petit jugués amb legos, tentes, mecanos o similars que ho visiti. Val la pena pagar els 7,70 euros pel segon pis o els 11 per pujar a dalt de tot.

Després de baixar de la Torre s’acostava l’hora de dinar europea (a partir de les 12h) així que vam decidir de buscar un restaurant on fer un mos abans de continuar. Vam triar una brasserie a mig camí entre la Torre i el pont de l’Alma, que entre d’altres coses, tenia el menú escrit en castellà, i un preu raonable. En acabar, el vent continuava fent de les seves, amb el tendal de la brasserie a punt de fer una visita no autoritzada al Sommet de la Torre Eiffel . La propera parada era l’Arc de Triomf. Hi havia dues possibilitats per anar-hi, desfer el camí fet quan havíem anat a la Torre o bé continuar fins al pont de l’Alma i allí agafar el RER. La segona opció es va imposar . Vam agafar el tren a l’estació Pont de l’Alma, òbviament, i vam baixar a Neuilly – Porte Maillot, per agafar la línia 1 i baixar-nos a Charles de Gaulle – Étoile. En agafar els RER cal vigilar la destinació del tren, doncs hi ha recorreguts diferents per a una mateixa línia. Una altra cosa que crida molt l’atenció del metro parisí és la quantitat infinita de passadissos que pot arribar a tenir una estació d’enllaç. En moltes d’elles els passadissos són unidireccionals, és a dir, està prohibit caminar en un sentit.

L’Arc de Triomf, a diferència de la Torre Eiffel, no disposa d’ascensors, només d’escales.

La següent parada era el museu del Louvre. El trajecte és directe des de l’Arc de Triomf, novament amb la línia 1. Tot caminant per la riba dreta del Sena s’arriba al Pont Neuf, amb la corresponent estació de métro, aquest cop de la línia 7. Aquesta línia la usem només per a una estació, fins al laberint de Chatelet, on conflueixen quatre línies de metro i tres de RER . Les correspondències “llargues”, com la que volíem fer, es fan menys pesades amb un passadís rodant, que no aniria gens malament a Passeig de Gràcia. La següent destinació era la Gare du Nord, via línia 4.

L’estació del Nord parisina és enorme. Té tres nivells, si no vaig errat. Al superior s’hi estacionen els trens d’alta velocitat: Eurostar, Thalys i TGV. Al nivell intermig trobem la terminal Transilien. Al nivell inferior, soterrat, tenim les línies de metro i RER. Comentar-vos que en un quiosc d’aquesta estació vaig comprar-me una revista de trens força interessant, amb un article sobre les CC72000 força complet que ve acompanyat d’algunes fotos espectaculars, com ara la d’una maquinota d’aquestes (estem parlant d’unes Alsthom – sí, JaMiRo!, sí – dièsel del 1967) passant sota un pòrtic de pannells mecànics remolcant un TGV. La revista em costa 6,50 €, preu espanyol.

Vista l’estació, era hora d’anar apropant-nos a l’estació de Lyon si no volíem haver d’agafar un taxi volador. Pel camí, no obstant, vam aturar-nos a veure la catedral de Nôtre Dame, cosa que implicava desfer el camí fet per la línia 4 i baixar-nos a Cité. L’estació, soterrada, dóna servei a aquesta illa en mig del Sena, i a diferència de les que havíem vist fins ara, disposa d’ascensors – totalment automatitzats – per salvar la profunditat a què es troba. Aquesta estació és una de les que té la boca d’estil modernista.

Finalment, la nostra visita va acabar amb el trajecte Saint Michel – Gare de Lyon, utilitzant la xarxa RER (B + D). Una última impressió que vaig tenir dels RER és que, tot i la enorme capacitat que ténen les unitats de dos pisos (i no precisament curtes) s’acumula molta gent a les andanes esperant el tren. L’andana de davant nostre a Saint Michel – Nôtre Dame semblava la de Provença a primera hora. Clar que era divendres a les 6, i molta gent acaba la setmana laboral…

[liniadelRipollés]

Llavors, fins que no aprengui a caminar com els parisins, no puc anar-hi. Què complicat.

està prohibit caminar en un sentit.

[Trenscat]

Llavors, fins que no aprengui a caminar com els parisins, no puc anar-hi. Què complicat.

està prohibit caminar en un sentit.

Doncs això no aniria malament a segons on, tot i que m'agradaria veure el respecte que hi hauria aquí per aquestes indicacions

[genissimon]

El cas que conec de remolc habitual de composicions TGV per part de locomotores dièsel era entre Nantes i Les Sables d'Olonne. Això permetia fer serveis directes entre París i la població turística de la costa, malgrat que la línia no tingués catenària a partir de Nantes.

Fins i tot es va habilitar un petit tram de catenària a l'estació de Les Sables per tal que els TGV poguéssin recarregar bateries, alimentar els serveis i mantenir encesa la climatització sense la presència d'una locomotora dièsel engegada.

Les locomotores eren especialment destacades per aquest servei, ja que se'ls va substituir l'enganxall habitual per un sharfenberg compatible amb els dels TGV.

Crec que ara ja no es presta el servei, no sé si perquè els TGV ja no arriben a Les Sables o perquè han electrificat la línia.

Més informació a Railfaneurope/pix/fr/diesel/72000/blue/TGV_Vendee

Salut.

Tercera part. Estada a la capital francesa.

[...]Comentar-vos que en un quiosc d’aquesta estació vaig comprar-me una revista de trens força interessant, amb un article sobre les CC72000 força complet que ve acompanyat d’algunes fotos espectaculars, com ara la d’una maquinota d’aquestes (estem parlant d’unes Alsthom – sí, JaMiRo!, sí – dièsel del 1967) passant sota un pòrtic de pannells mecànics remolcant un TGV. La revista em costa 6,50 €, preu espanyol.[...]

[orique]

Premi!

[orique]

Última part. Tornada a Barcelona

Un cop vam arribar a l’estació de Paris Lyon era qüestió de trobar la via del TGV, si més no, al menys la nau central de l’estació (que no és tan trivial com a les estacions terminals que he conegut a Espanya). Després de donar un parell de voltes finalment vam trobar les vies “numerades” amb lletres, que són les que fan servir els TGV. Faltaven aproximadament deu minuts per a la sortida del tren, però als monitors de l’estació no apareixia la via assignada al nostre tren. Al moment, vam veure com apareixia “Retard 10 mn” al costat del nostre tren. Bé, no podia sortir tot clavat. Al cap d’uns minuts, el monitor va canviar per mostrar “Retard 20 mn”, moment que vaig aprofitar per etiquetar les bosses amb etiquetes “Eurostar” agafades prèviament a Gare du Nord . Finalment, se’ns va anunciar que sortiríem per la via I (lletra i).

Vam pujar al tren després de compostar el bitllet en una de les màquines del model antic, de les que fan mitja lluna al bitllet. El tren que ens va dur a la capital del Rosselló era un TGV Duplex en doble composició. La branca del darrera, no obstant, es quedava a Montpellier. Com no podia ser d’una altra manera, totpoderós Murphy va aparèixer i el nostre cotxe era el primer de tots, a l’altra banda del tren. Finalment, a les 18.40, amb tretze minuts de retard, abandonàvem París. El tren tenia previstes les parades següents: Nîmes, Montpellier, Sète, Béziers, Montpellier, Narbonne i Perpinyà, de manera que vam travessar tota la LGV sense aturar-nos ni un sol instant.

Després d’una mitja hora de recorregut, aproximadament, va passar el revisor, cosa que, suposo que a causa de la vaga, no havia ocorregut en el viatge d’anada. A meitat camí va sonar la megafonia dient quelcom que interpretem com un problema a la via per la zona de Nîmes, però que les correspondències amb altres trens a Nîmes, Montpellier i Narbonne estaven assegurades. Vam arribar a l’estació de Nîmes amb sis minuts de retard sobre l’hora de sortida. De moment ni rastre de problemes. Al cap d’una estona de bona marxa per la via convencional, arribem a Montpellier (a l’hora prevista de sortida), on tracto d’endevinar la silueta del Talgo Mare Nostrum, que en teoria havia arribat una hora abans que nosaltres. Ni rastre. En abandonar l’estació, veiem el traçat del tramvia un altre cop. El viatge, tot i que molt interessant, es començava a fer una mica pesat. Ja m’havia llegit la revista (vés per on, avui he buscat la seva web http://www.ferrovissimo.com ) un parell de cops i l’amanida de pot que havia comprat a París no era precisament del meu gust. Arribem a Sète a l’hora però en comptes dels “trois minutes d’arrêt” previstos per megafonia ens en vam passar deu. Alguna cosa passava. La megafonia va avisar d’un suicidi, prop d’on ens trobàvem, i que calia esperar. Força gent va sortir a fora del tren per fumar o xerrar amb el cap d’estació, d’impecable uniforme. Jo també vaig sortir, però per fer una foto del TGV aturat davant dels senyals lluminosos en doble vermell. Vam estar-nos pràcticament vint minuts més aturats a Sète; mentrestant, un altre TGV va aturar-se a la via del costat, també esperant pas. Al cap d’aquests trenta minuts d’espera, van autoritzar la sortida del nostre tren i ens vam dirigir cap a la següent parada, Béziers. El retard que vam patir a Sète va fer que el tren que tenia correspondència amb el nostre a Narbonne marxés, però se’ns va informar de que els viatgers farien transbord a un autobús. Després de deixar Narbonne, només ens quedava Perpinyà. A l’altura de Port – La Nouvelle, el tren va aturar-se un parell de minuts. Ni tan sols el tren s’havia aturat, pràcticament, que la megafonia va tornar a saltar amb un “Nous sommes à la gare de Port-La Nouvelle. C’est un arrêt exceptionel!” (amb perdó de l’idioma que hauré malferit ara). Després d’aquest stop-and-go, se’ns va anunciar que faríem parada a Ribesaltes (!!!). La meva teoria és que hi havia gent que va perdre l’enllaç amb l’últim TER del dia que baixava fins a Perpinyà o Cervera, i que l’única manera de garantir l’enllaç era fent-hi parada. Finalment, després de cinc hores i dos quarts, amb els dos quarts de retard, fèiem entrada al Centre del Món i s’acabava la part ferroviària del viatge.

Després de fer una curta visita nocturna a Perpinyà, i després de comprovar com ens estafen ací amb els refrescos (allí les Fanta de taronja porten un 10% de suc ) vam anar al pàrking on havíem deixat el cotxe. Com a curiositat, el cotxe que tenia al darrera era de Barcelona. Després de treure el baf dels vidres, vam enfilar l’avinguda Charles de Gaulle i en arribar a la Plaça Catalunya vam girar a mà dreta, tot seguint la senyalització que indicava el camí cap a l’autopista. Després de treure tiquet a l’accés de Perpinyà, vam recórrer el curt tros fins a les Alberes, on ens van obligar a pagar els dos euros de peatge en metàl•lic, doncs no accepten Visa Electron (¿?). Vam enfilar el tros “en terra de ningú” fins a l’aduana espanyola, on van aturar un autocar romanès que circulava davant nostre. Un flipat que quasi entra al punt fronterer a 130 ha de frenar en sec fins al límit de 10…

Després d’entrar a les comarques gironines, vam decidir d’aturar-nos a fer un cafè i un mos, doncs les línies dels carrils es traslladaven lateralment de forma perillosa . Els quilòmetres van anar transcorreguent sense més, baixant a 80 km/h (sí, jo sóc dels que frena) al passar per sota el pont de l’AVE de Llinars i fent un repostatge en una desèrtica àrea de servei. Finalment, arribem a Barcelona, on no m’haig d’aturar fins arribar al meu barri (travessar la Meridiana i el carrer Aragó, sense trànsit, mantenint els 50 per mantenir la seqüència de semàfors en verd és una cosa que particularment em va agradar).

Dissabte 9 de Desembre de 2006, a les 04h00, vaig batre el rècord personal en trobar pàrquing proper i de forma ràpida .

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquesta història ja s’ha fos…