Per explicar per què no hi ha gairebé cap estació gran soterrada més enllà dels Pirineus prendré l'exemple de dues ciutats que conec a fons: Barcelona i Viena.
D'entrada, els dos termes municipals són comparables en habitants (1,6 milions) però, mentre Barcelona té 100 km2 escassos, Viena en passa de 500. Primera explicació de la presència o absència de pressió soterraire, segons el cas.
La segona: mentre a Barcelona l'habitatge és majoritàriament de propietat, a Viena és de lloguer. Això fa que, si algú no es troba a gust on viu, abans de rondinar (cosa en que, tanmateix, els vienesos donen mil voltes als catalans) i reclamar que li arreglin allò que no és seu, canvia de pis. I com que els propietaris tampoc hi viuen sinó que en cobren el lloguer, tampoc no reclamen res.
O sigui, que la pressió urbanística molt més baixa i la cultura de l'habitatge radicalment diferent fa que ciutats com Viena (i totes les altres del centre d'Europa, amb condicions semblants) ni es plantegin soterrar res. A més, el cost que això suposaria no compensaria en absolut.
També val a dir que Barcelona és la gran ciutat europea més densament poblada. A finals dels 70 es va arribar a afirmar que era la segona del món darrere Calcuta.
